A VECES ESCRIBO/ A VEGADES ESCRIC

Por Anna Gurgui Ratera 23 de abril de 2020
UN SANT JORDI DIFERENT: Avui, Barcelona no es vestirà de pètals de roses ni farà olor de llibres nous. Avui, les Rambles no ens donarà la benvinguda a un Sant Jordi. Avui, no sortirem als carrers a estimar-nos, a somriure'ns, a confessar-nos algun secret que un dijous normal no ens diríem. Un 23 d'abril, que ha quedat pausat per un virus invisible i poderós, que ha arrossegat massa gent. El drac segueix pels carrers, i aquest 23 d'abril, no hi haurà princeses ni prínceps que el puguin matar, avui els herois no sortiran d'un conte, avui els herois i heroïnes són reals, i sortiran, un dia més als carrers sense por, perquè l'any que ve, aquest dia passi a l'oblit, i celebrem un Sant Jordi als carrers, abraçats, tocant-nos, rient. Tu i jo passejant per la ciutat, de la mà. Junts. Jo amb un llibre a la bossa i una rosa que fa que un dia quotidià es torni meravellós. Avui, no ens direm t'estimo enmig d'unes rambles, acompanyats de gent que s'ha vestit per al dia més especial de l'any. Avui, els carrers no es decoraran amb roses ni amb llibres, plens d'històries que ens fan oblidar, que ens fan viatjar. Avui Barcelona, ​​23 d'abril, no s'aixecarà amb aquesta descàrrega que ens fa sortir als carrers, amb aquestes ganes, sabent que un de nosaltres, dirà aquest t'estimo. Aquest t'estimo, tan necessari. Avui, les Rambles no s'il·luminaran, mentre les nostres notes de, re mi fa sol, faran el compàs perfecte per a tu i per a mi. Avui, com cada 23 d'abril, m'he aixecat massa aviat, per escriure't, per llegir-te, però avui, és diferent, no sento aquelles pessigolles, però a l'acabar aquest fragment, em vénen aquelles ganes, una mica tímides. Avui, els carrers estaran silenciats i despullats, però cadascú a casa seva, farem que el dia d'avui, sigui com cada 23 d'abril, un dia especial enmig de la rutina, enmig d'una crisi, enmig d'un confinament , enmig d'un dol sense sentit. Un Sant Jordi, que avui les roses i els llibres són el de menys, l'important, avui, és el tu i el jo, el que tot està bé, que tota aquesta malson acabarà. I que el proper 23 d'abril, ballarem pels carrers, però sense oblidar-nos que un dia ens vam quedar sense un Sant Jordi , i sortirem, més que mai, amb els nostres millors somriures per regalar les millors històries i unes roses, que avui no ens donaran la benvinguda a aquesta primavera massa hivernada. Trista i silenciada. UN SAN JORDI DIFERENTE: Hoy, Barcelona no se vestirá de pétalos de rosas ni olerá a libros nuevos. Hoy, las Ramblas no nos darán la bienvenida a un Sant Jordi. Hoy, no saldremos a las calles a querernos, a sonreírnos, a susurrarnos esas cosas que a veces un jueves normal no nos diríamos. Un 23 de abril, que ha quedado pausado por un virus invisible y poderoso, que ha arrastrado a demasiada gente. El dragón sigue por las calles, y este 23 de abril, no habrá princesas ni príncipes que lo puedan matar, hoy los héroes no saldrán de un cuento, hoy los héroes y heroínas son reales, y saldrán, un día más a las calles sin miedo, para que el año que viene, este día pase al olvido, y celebremos un Sant Jordi en las calles, abrazados, tocándonos, riendo. Esta foto, cobra todo el sentido de ese día. Tú y yo vagueando por las ciudad, de la mano. Juntos. Yo con un libro en el bolso y una rosa que hace que todo lo cotidiano se vuelva maravilloso. Hoy, no nos diremos te quiero en medio de unas ramblas, acompañados de gente que se ha vestido para el día más especial del año. Hoy, las calles no se decorarán con rosas ni con libros, llenos de historias que nos hacen olvidar, que nos hacen viajar. Hoy Barcelona, 23 de abril, no se levantará con esa descarga que nos hace salir a las calles, con esas ganas, sabiendo que uno de nosotros, dirá este te quiero, susurrado. Ese te quiero, tan necesario. Hoy, las Ramblas no se iluminarán, mientras nuestras notas de re mi fa sol, harán el compás perfecto para ti y para mí. Hoy, como cada 23 de abril, me he levantado demasiado pronto, para escribirte, para leerte, pero hoy, es diferente, no siento ese cosquilleo, pero al acabar este fragmento, me vienen esas ganas, aunque un poco tímidas. Hoy, las calles estarán silenciadas y desnudas, pero cada uno en sus casas, haremos que el día de hoy, sea como cada 23 de abril, un día especial en medio de la rutina, en medio de una crisis, en medio de un confinamiento, en medio de un duelo sin sentido. Un Sant Jordi, que hoy las rosas y los libros son lo de menos, lo importante, hoy, es el tú y el yo, el que todo está bien, que toda esta pesadilla acabará. Y que el próximo 23 de abril, bailaremos por las calles, pero sin olvidarnos que un día nos quedamos sin un Sant Jordi, y saldremos, más que nunca, con nuestras mejores sonrisas para regalar las mejores historias y esas rosas, que hoy no nos darán la bienvenida a esta primavera demasiada hibernada. Triste y silenciada. https://www.youtube.com/watch?v=5Blo20LToGM
Show More

Diseño del blog

FRAGMENT DE LA PLAÇA DEL DIAMANT

MERCE RODOREDA
On és la primavera Senyora Rodoreda?

La pluja necessita rentar la ciutat bruta...Mentres no em desfaig sobre ella, puc sobre-viure o viure...
El llit estava calent com la panxa d'un garrafó, però l'Antoni tremolava.Li sentia petar les dents les de dalt contra les de baix o a l'inrevés. Estava girat d'esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar el pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l'esquena, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell; el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat am suc i sang.

I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esgarradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se'm morís mai i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir i no vaig dir res i els peus se m'anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-li, perquè no se'm buidés tot ell per allí[...]

Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni...
FRAGMENT DE LA PLAÇA DEL DIAMANT , Mercè Rodoreda

 

…i, amb els braços davant de la cara per
salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia
fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li
havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de
cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de
no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva
joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era…

Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant
Share by: