On és la primavera Senyora Rodoreda?
La pluja necessita rentar la ciutat bruta...Mentres no em desfaig sobre ella, puc sobre-viure o viure...
El llit estava calent com la panxa d'un garrafó, però l'Antoni tremolava.Li sentia petar les dents les de dalt contra les de baix o a l'inrevés. Estava girat d'esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar el pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l'esquena, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell; el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat am suc i sang.
I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esgarradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se'm morís mai i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir i no vaig dir res i els peus se m'anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-li, perquè no se'm buidés tot ell per allí[...]
Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni...
FRAGMENT DE LA PLAÇA DEL DIAMANT , Mercè Rodoreda
…i, amb els braços davant de la cara per
salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia
fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li
havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de
cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de
no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva
joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era…
Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant