Vaig pensar que no calia. Un aire que s’acomiada, tu assaboreixes la última llum del dia mentre el mires. I recordes tot allò que va ser i que no va ser, ni va passar. Un amor que es va quedar en aquella puta plaça. Una amor on ni els hiverns ni els estius passaven perquè només éreu tu i ell. Un món que no era vostre perquè vosaltres havíeu dibuixat un sol ,el teu i el d’ell. El vostre. Una Laura i un Joan que retornen mentre la Plaça del diamant us il·lumina qualsevol nit d’octubre. I respiro la tardor mentre l’estiu se’n va sense dir-me adéu, ni em cal ni vull. Vull tornar a les nits d’hivern mentre un sol i un re mi fa, em fa el solfeig de vosaltres. Tinc ganes de tu i de res més. Avui s’ha fos el llum i et recordo amb aquelles espelmes on tu i jo no ens amagaven, i ens despullàvem amb paraules mentre el mon girava. I el teu i el meu cada cop es fonia més. I ara no tinc res. Només una Laura que estima un Joan mentre ficciono una platja on mai tu i jo vam existir. Tornarà un hivern mentre nosaltres mai haurem existit. Em queda una fotografia i una maquina d’escriure per dir-te que t’estimo.
Una ficció aficionada.
Tornarem a passejar pels carrers desconeguts de gràcia mentre un t’escolto murmurejarà entre vi i una copa de més….A vegades hi ha amors que no tornen. Ni tornaràs. Només vau tenir aquells anys i res més, però almenys us durarà més que el que tenen moltes persones. Un camí esgarrat, un Joan i una Laura, una cuina i quatre culleres de fusta. Ara mateix us queda l’Empordà i una recepta per escriure…