A VECES ESCRIBO/ A VEGADES ESCRIC
UN SANT JORDI DIFERENT: Avui, Barcelona no es vestirà de pètals de roses ni farà olor de llibres nous. Avui, les Rambles no ens donarà la benvinguda a un Sant Jordi. Avui, no sortirem als carrers a estimar-nos, a somriure'ns, a confessar-nos algun secret que un dijous normal no ens diríem. Un 23 d'abril, que ha quedat pausat per un virus invisible i poderós, que ha arrossegat massa gent. El drac segueix pels carrers, i aquest 23 d'abril, no hi haurà princeses ni prínceps que el puguin matar, avui els herois no sortiran d'un conte, avui els herois i heroïnes són reals, i sortiran, un dia més als carrers sense por, perquè l'any que ve, aquest dia passi a l'oblit, i celebrem un Sant Jordi als carrers, abraçats, tocant-nos, rient. Tu i jo passejant per la ciutat, de la mà. Junts. Jo amb un llibre a la bossa i una rosa que fa que un dia quotidià es torni meravellós. Avui, no ens direm t'estimo enmig d'unes rambles, acompanyats de gent que s'ha vestit per al dia més especial de l'any. Avui, els carrers no es decoraran amb roses ni amb llibres, plens d'històries que ens fan oblidar, que ens fan viatjar. Avui Barcelona, 23 d'abril, no s'aixecarà amb aquesta descàrrega que ens fa sortir als carrers, amb aquestes ganes, sabent que un de nosaltres, dirà aquest t'estimo. Aquest t'estimo, tan necessari. Avui, les Rambles no s'il·luminaran, mentre les nostres notes de, re mi fa sol, faran el compàs perfecte per a tu i per a mi. Avui, com cada 23 d'abril, m'he aixecat massa aviat, per escriure't, per llegir-te, però avui, és diferent, no sento aquelles pessigolles, però a l'acabar aquest fragment, em vénen aquelles ganes, una mica tímides. Avui, els carrers estaran silenciats i despullats, però cadascú a casa seva, farem que el dia d'avui, sigui com cada 23 d'abril, un dia especial enmig de la rutina, enmig d'una crisi, enmig d'un confinament , enmig d'un dol sense sentit. Un Sant Jordi, que avui les roses i els llibres són el de menys, l'important, avui, és el tu i el jo, el que tot està bé, que tota aquesta malson acabarà. I que el proper 23 d'abril, ballarem pels carrers, però sense oblidar-nos que un dia ens vam quedar sense un Sant Jordi , i sortirem, més que mai, amb els nostres millors somriures per regalar les millors històries i unes roses, que avui no ens donaran la benvinguda a aquesta primavera massa hivernada. Trista i silenciada. UN SAN JORDI DIFERENTE: Hoy, Barcelona no se vestirá de pétalos de rosas ni olerá a libros nuevos. Hoy, las Ramblas no nos darán la bienvenida a un Sant Jordi. Hoy, no saldremos a las calles a querernos, a sonreírnos, a susurrarnos esas cosas que a veces un jueves normal no nos diríamos. Un 23 de abril, que ha quedado pausado por un virus invisible y poderoso, que ha arrastrado a demasiada gente. El dragón sigue por las calles, y este 23 de abril, no habrá princesas ni príncipes que lo puedan matar, hoy los héroes no saldrán de un cuento, hoy los héroes y heroínas son reales, y saldrán, un día más a las calles sin miedo, para que el año que viene, este día pase al olvido, y celebremos un Sant Jordi en las calles, abrazados, tocándonos, riendo. Esta foto, cobra todo el sentido de ese día. Tú y yo vagueando por las ciudad, de la mano. Juntos. Yo con un libro en el bolso y una rosa que hace que todo lo cotidiano se vuelva maravilloso. Hoy, no nos diremos te quiero en medio de unas ramblas, acompañados de gente que se ha vestido para el día más especial del año. Hoy, las calles no se decorarán con rosas ni con libros, llenos de historias que nos hacen olvidar, que nos hacen viajar. Hoy Barcelona, 23 de abril, no se levantará con esa descarga que nos hace salir a las calles, con esas ganas, sabiendo que uno de nosotros, dirá este te quiero, susurrado. Ese te quiero, tan necesario. Hoy, las Ramblas no se iluminarán, mientras nuestras notas de re mi fa sol, harán el compás perfecto para ti y para mí. Hoy, como cada 23 de abril, me he levantado demasiado pronto, para escribirte, para leerte, pero hoy, es diferente, no siento ese cosquilleo, pero al acabar este fragmento, me vienen esas ganas, aunque un poco tímidas. Hoy, las calles estarán silenciadas y desnudas, pero cada uno en sus casas, haremos que el día de hoy, sea como cada 23 de abril, un día especial en medio de la rutina, en medio de una crisis, en medio de un confinamiento, en medio de un duelo sin sentido. Un Sant Jordi, que hoy las rosas y los libros son lo de menos, lo importante, hoy, es el tú y el yo, el que todo está bien, que toda esta pesadilla acabará. Y que el próximo 23 de abril, bailaremos por las calles, pero sin olvidarnos que un día nos quedamos sin un Sant Jordi, y saldremos, más que nunca, con nuestras mejores sonrisas para regalar las mejores historias y esas rosas, que hoy no nos darán la bienvenida a esta primavera demasiada hibernada. Triste y silenciada. https://www.youtube.com/watch?v=5Blo20LToGM
Diseño del blog
ARA MÉS QUE MAI UN SANT JORDI #NOTINCPOR/ AHORA MÁS QUE NUNCA UN SANT JORDI #notengomiedo
Veig un Sant Jordi que està dins nostre . Les rambles no ens fan por. On va morir gent assassinada per una metralla irracional de creences que mai entendrem ni voldrem entendre. Perquè la inconsciència no té benvinguda en els nostres carrers siguin quin siguin els nostres colors. La mort se’ns va presentar a casa nostra mentre molts érem fora de la nostra ciutat estimada i esquinçada . Aquell dia morta on les paraules no tenien sentit, i per una mil·lèsima de segon Barcelona va quedar silenciada entre animes que van deixar de tenir sentit els seus somnis esborrats, i oblidats damunt dels nostres carrers, soterrats. I avui, els llibres ens donen aquesta unitat, aquests llaços que només donen els clàssics i els clàssics que vindran. Barcelona, 23 d’abril, s’aixeca amb aquella espurna que ens fa sortir als carrers i amb els nervis de que un de nosaltres dirà aquell t’estimo que necessitava dir. Un llibre es regala dins d’aquella bossa on els somnis es faran nostres. Plaça universitat s’il·lumina mentre les nostres notes de re mi fa sol faran el compàs perfecte dins teu i meu. Aquí em planto, en un banc, oblidat en aquesta rambla on el teu i el jo es troba massa lluny, em recorda tot al tu i al jo. Una Gala espera a un Hug. La mort es planta davant nostre. Jo espero la vida mentre les teves notes d’oblit m’esperen entre visites en un el Hospital Clínic. Vull un Sant Jordi amb tu. Ja mai més tornaran aquells 23 d’abril on les roses no importaven. Importaven les paraules. Les nostres. Des d’aquell dia vam tenir por perquè la mort ens va venir de cara. El tu i el jo. Sempre hi haurà el silenci entre roses i llibres.El tu i el jo. Ara Barcelona ressuscita de les seves cendres d’un agost que la van assassinar. Avui només la salvaran les nostres paraules, els nostres llibres, els testimonis tímids entre roses que ompliran els carrers de la nostra sang. La sang valenta de la nostra ciutat. La nostra sang sempre tornarà amb lletres. Sempre la sang i unes lletres que et recordaran el tu i el jo.
Veo un Sant Jordi que está dentro de nosotros. Las Ramblas no nos dan miedo. Murió gente asesinada por una metralla irracional de creencias que nunca entenderemos ni querremos entender. Porque la inconsciencia no tiene bienvenida en nuestras calles sean cuales sean nuestros colores. La muerte se presentó en nuestra casa mientras muchos estábamos lejos de nuestra ciudad, rasgada. Aquel día de agosto, muerta, donde las palabras no tuvieron ningún sentido. Por una milésima de segundo Barcelona quedó silenciada, entre almas, que dejaron de tener sentido sus sueños borrados y olvidados encima de las calles, y ahora enterrados. Barcelona, 23 de abril, se levanta con esa descarga que nos hace salir a las calles y con los nervios, sabiendo que uno de nosotros dirá este te quiero, susurrado, tan necesario. Un libro que se regala dentro de esa bolsa donde los sueños siempre serán nuestros. Plaza Universidad se ilumina mientras nuestras notas de re mi fa sol harán el compás perfecto para ti y para mí. Aquí me planto, en un banco abandonado, en esta rambla donde el tú y el yo se encuentran demasiado lejos, y me recuerda todo mientras una Gala espera a un Hug. La muerte se planta delante de nosotros. Yo espero la vida, y las notas del olvido me esperan entre visitas en un Hospital Clínico. Quiero un Sant Jordi contigo. Nunca más volverán esos 23 de abril donde las rosas no importaban. Importaban las palabras. Las nuestras. Des de ese día que tuvimos miedo porque la muerte nos vino de cara. El tú y el yo. Siempre existirá el silencio entre rosas y libros. Ahora Barcelona resurge de sus cenizas de un agosto que la asesinaron. Hoy solo nos salvaran nuestras palabras, nuestros libros, los testimonios tímidos entre rosas, que llenan las calles de nuestra sangre. La sangre valiente de nuestra ciudad. Nuestra sangre que volverá con letras. Siempre la sangre y unas letras que recordaran el tú y el yo.