A VECES ESCRIBO/ A VEGADES ESCRIC
UN SANT JORDI DIFERENT: Avui, Barcelona no es vestirà de pètals de roses ni farà olor de llibres nous. Avui, les Rambles no ens donarà la benvinguda a un Sant Jordi. Avui, no sortirem als carrers a estimar-nos, a somriure'ns, a confessar-nos algun secret que un dijous normal no ens diríem. Un 23 d'abril, que ha quedat pausat per un virus invisible i poderós, que ha arrossegat massa gent. El drac segueix pels carrers, i aquest 23 d'abril, no hi haurà princeses ni prínceps que el puguin matar, avui els herois no sortiran d'un conte, avui els herois i heroïnes són reals, i sortiran, un dia més als carrers sense por, perquè l'any que ve, aquest dia passi a l'oblit, i celebrem un Sant Jordi als carrers, abraçats, tocant-nos, rient. Tu i jo passejant per la ciutat, de la mà. Junts. Jo amb un llibre a la bossa i una rosa que fa que un dia quotidià es torni meravellós. Avui, no ens direm t'estimo enmig d'unes rambles, acompanyats de gent que s'ha vestit per al dia més especial de l'any. Avui, els carrers no es decoraran amb roses ni amb llibres, plens d'històries que ens fan oblidar, que ens fan viatjar. Avui Barcelona, 23 d'abril, no s'aixecarà amb aquesta descàrrega que ens fa sortir als carrers, amb aquestes ganes, sabent que un de nosaltres, dirà aquest t'estimo. Aquest t'estimo, tan necessari. Avui, les Rambles no s'il·luminaran, mentre les nostres notes de, re mi fa sol, faran el compàs perfecte per a tu i per a mi. Avui, com cada 23 d'abril, m'he aixecat massa aviat, per escriure't, per llegir-te, però avui, és diferent, no sento aquelles pessigolles, però a l'acabar aquest fragment, em vénen aquelles ganes, una mica tímides. Avui, els carrers estaran silenciats i despullats, però cadascú a casa seva, farem que el dia d'avui, sigui com cada 23 d'abril, un dia especial enmig de la rutina, enmig d'una crisi, enmig d'un confinament , enmig d'un dol sense sentit. Un Sant Jordi, que avui les roses i els llibres són el de menys, l'important, avui, és el tu i el jo, el que tot està bé, que tota aquesta malson acabarà. I que el proper 23 d'abril, ballarem pels carrers, però sense oblidar-nos que un dia ens vam quedar sense un Sant Jordi , i sortirem, més que mai, amb els nostres millors somriures per regalar les millors històries i unes roses, que avui no ens donaran la benvinguda a aquesta primavera massa hivernada. Trista i silenciada. UN SAN JORDI DIFERENTE: Hoy, Barcelona no se vestirá de pétalos de rosas ni olerá a libros nuevos. Hoy, las Ramblas no nos darán la bienvenida a un Sant Jordi. Hoy, no saldremos a las calles a querernos, a sonreírnos, a susurrarnos esas cosas que a veces un jueves normal no nos diríamos. Un 23 de abril, que ha quedado pausado por un virus invisible y poderoso, que ha arrastrado a demasiada gente. El dragón sigue por las calles, y este 23 de abril, no habrá princesas ni príncipes que lo puedan matar, hoy los héroes no saldrán de un cuento, hoy los héroes y heroínas son reales, y saldrán, un día más a las calles sin miedo, para que el año que viene, este día pase al olvido, y celebremos un Sant Jordi en las calles, abrazados, tocándonos, riendo. Esta foto, cobra todo el sentido de ese día. Tú y yo vagueando por las ciudad, de la mano. Juntos. Yo con un libro en el bolso y una rosa que hace que todo lo cotidiano se vuelva maravilloso. Hoy, no nos diremos te quiero en medio de unas ramblas, acompañados de gente que se ha vestido para el día más especial del año. Hoy, las calles no se decorarán con rosas ni con libros, llenos de historias que nos hacen olvidar, que nos hacen viajar. Hoy Barcelona, 23 de abril, no se levantará con esa descarga que nos hace salir a las calles, con esas ganas, sabiendo que uno de nosotros, dirá este te quiero, susurrado. Ese te quiero, tan necesario. Hoy, las Ramblas no se iluminarán, mientras nuestras notas de re mi fa sol, harán el compás perfecto para ti y para mí. Hoy, como cada 23 de abril, me he levantado demasiado pronto, para escribirte, para leerte, pero hoy, es diferente, no siento ese cosquilleo, pero al acabar este fragmento, me vienen esas ganas, aunque un poco tímidas. Hoy, las calles estarán silenciadas y desnudas, pero cada uno en sus casas, haremos que el día de hoy, sea como cada 23 de abril, un día especial en medio de la rutina, en medio de una crisis, en medio de un confinamiento, en medio de un duelo sin sentido. Un Sant Jordi, que hoy las rosas y los libros son lo de menos, lo importante, hoy, es el tú y el yo, el que todo está bien, que toda esta pesadilla acabará. Y que el próximo 23 de abril, bailaremos por las calles, pero sin olvidarnos que un día nos quedamos sin un Sant Jordi, y saldremos, más que nunca, con nuestras mejores sonrisas para regalar las mejores historias y esas rosas, que hoy no nos darán la bienvenida a esta primavera demasiada hibernada. Triste y silenciada. https://www.youtube.com/watch?v=5Blo20LToGM
Diseño del blog
ELS ANYS 20/ LOS AÑOS 20
ELS ANYS 20
Vaig camí cap a una ciutat nova sense ganes ni esma. Només esperant la teva trucada. Em sento estancada de la vida i d’una Barcelona que m’ofega entre exilis i detencions. Un amor d’un passat oblidat i massa recordat. Agafo la maleta amb una muda. On només em portarà al meu exili intern. És el que vull. El que necessito. Itàlia m’obra les portes dels seus carrers. I de sobte sento una nostàlgia d’un Londres que em rememora el sentit de la vida. D’una vida que ja no tornarà. Una Gala em somriu. Es fuma un cigarro, escriu amb una maquina d’escriure i porta un barret on nomes es veuen la ombra dels seus ulls. Camino de la mà. D’un sol home.- I em guinya l’ull. Aquest cop et tinc i aquest cop vull que facis el ball que necessito entre hospitals i unes rambles oblidades. Obro els carrers de bon matí. Veig els estudiants que ho somien tot i tot ho volen. Recupero la sensació de tenir-ho tot i de voler- ho tot. Torno als 20 anys quan no pensava en el demà ni el volia. Només el present. Un present que la Gala em somriu. Entre carrers foscos i voltejats per arcs m’explica el seu secret. La clau per escriure L’últim agost a Barcelona. Et va estimar i et troba a faltar en mig d’una Florència massa humida i massa clara per entendre el passat. Ella no retornarà. Es quedarà en mig de les places esperant el que ja no vindrà. El que ja no sereu. El que no serà. Porto una bossa i dins un teclat massa esborrat pel pas d’un temps. Ella em diu que no em cal, que ja ho se tot. Només em cal veure els seus ulls per saber que Gala existeix. Viva i ella camina enmig d’una bolonya massa enamorada de la vida. Massa viva dins del meu exili intern. Marxarem uns mesos per retrobar el que un dia vam sentir. Una escriptura mecànica sense ordre ni sentit. Pels carrers veig un Baudelaire que m’espia mentre la pluja s’arrapa dins de la pell i el cor m’explota quan veig les llums dels pisos i espio les vides. Només em cal una ploma per poder donar-me sentit el meu propi sentit asfaltat, i esquinçat per una plaça oblidada. Ja no crec en res. No crec en el que va passar. Gala enmig del meu mon, d’una Itàlia inesperada, que em dona l’aire per seguir donant un ball en el meu teclat gastat, i esborrat per un compàs descompensat. Veig uns ulls que em miren. Jo els hi dono la volta i aquí em vull quedar en questa ciutat nova. On els somnis em retornen. On les ganes retornen a sentir les meves mans. On el meu cor fa un pim pam i torno a sentir-me. Torno a el 1, 2, 3 i el re mi fa sol d’una Gala massa oblidada i massa esborrada per un Hug i un Joan. Ara sí, l’últim agost a Barcelona retorna dins del meva maleta amb un compàs equilibrat. Ballat per tres notes simples que ballen entre la mort i la vida.
LOS AÑOS 20
Voy camino hacia una Ciudad nueva sin ganas. Solo esperando tu llamada. Me siento estancada e la vida y de una Barcelona que me asfixia entre exilios y detenciones. Un amor de un pasado olvidado y demasiado recordado. Cojo la maleta con una sola muda. Donde me llevará a mi exilio interno. Es lo que quiero. Lo que necesito. Italia me abre las puertas de sus calles. Y de repente siento nostalgia de un Londres que me rememora el sentido de la vida. De una vida que ya no volverá. Una Gala me sonríe. Se fuma un cigarro, escribe con una máquina de escribir y lleva un sombrero sonde solo percibo su sombra de ojos. Camino de la mano. De un solo hombre- y me guiña el ojo. Esta vez te tengo, y quiero que hagas el baile que necesito entre hospitales y unes ramblas olvidadas. Abro las calles de buena mañana. Veo a los estudiantes que lo sueñan todo y todo lo quieren. Recupero la sensación de tenerlo todo. Vuelvo a mis años 20 cuando no pensaba en el mañana ni lo quería. Solo el presente. Una Gala me sonríe entre las calles oscuras. La clave para escribir último agosto en Barcelona. No creo en lo que paso. Gala en medio del mundo, de una Italia inesperada que me da el aire para seguir dando el baile en mi teclado gastado, y borrado por un compás descompensado. Vuelvo al 1,2,3 el re mi fa sol de una Gala demasiado olvidada y borrada por un Hugo y un Joan. Ahora sí, último agosto en Barcelona vuelve dentro de mi maleta con un compás equilibrado. Bailado por tres notes simples que bailan entre la muerte y la vida.